Què està passant: es canvien alhora dues coses diferents. La gestió de les dades de l'alumnat —notes, faltes, orientació— passa de GestIB, el sistema propi de Balears, a Llull, una còpia del sistema andalús Séneca implantada per l'empresa Ayesa per 5,4 milions d'euros. I les eines educatives de Google se substitueixen per Microsoft 365. No és un cas aïllat: és un patró que es repeteix en tot el sistema educatiu.
Per què importa: són dos problemes diferents, i convé no confondre'ls. Amb Llull, tot i que les dades continuïn allotjades aquí, Balears renuncia al seu sistema propi i queda lligada a un únic proveïdor i a un model que decideix una altra administració; i aquest mateix sistema ja s'utilitza a Andalusia per alimentar una intel·ligència artificial —desenvolupada per la mateixa Ayesa— que perfila l'alumnat. Amb Microsoft 365, les dades passen a una empresa nord-americana, obligada per la seva pròpia llei a lliurar-les sense que les famílies ho arribin a saber. En cap dels dos casos és una decisió tècnica: és decidir qui controla la informació sobre els nostres fills, i per quant de temps.
Què pots fer: un professor sol pot fer poc; el professorat unit, amb les famílies i les organitzacions que fa anys que hi són, pot fer molt. Al final de la carta tens passos concrets i sense cost per començar.
Les tres primeres seccions expliquen el camí personal que porta fins aquí. Si tens pressa, salta directament al que està passant ara mateix.
Vaig anar a Mar del Plata a aprendre. Era un congrés internacional de Debian i jo era un aprenent entre veterans. Un d'aquests veterans necessitava ser traduït del francès al castellà, durant la seva entrevista; i jo vaig estar encantat d'ajudar. Això era tot el que havia de fer. El que no esperava és que algú em busqués després per entrevistar-me.
Em van preguntar per Bulma, l'associació de Balears dedicada al programari lliure. Els seus membres eren un grup d'entusiastes de les illes mediterrànies que publicaven en castellà i en català tot el que sabíem, cadascú en la llengua que preferia: què significava que el programari fos lliure, com compilar el nucli de Linux, com resoldre els dubtes tècnics del dia a dia amb GNU/Linux, etc. Tot arribava al nostre blog i a la nostra llista de correu, sense pressupost, sense estructura empresarial i sense cap pla per arribar a cap lloc en particular. Érem persones amb valors comuns i ganes de compartir el que sabien. I va resultar que Bulma s'havia convertit en el referent mundial en espanyol sobre programari lliure. El que significava que, a tot el globus, si algú buscava informació en espanyol sobre aquest tema, acudia a nosaltres.
Explico això sense nostàlgia ni orgull. Ho explico perquè ensenya una cosa important: que l'impacte d'allò que fem rarament és proporcional als recursos utilitzats, a la nostra brillantor individual o als plans fets. Té més a veure amb la persistència, amb els valors i amb crear quelcom genuïnament útil per als altres.
Jo no era un dels millors escriptors de Bulma, però sí dels més persistents. I això, amb el temps, va resultar ser suficient per a una cosa significativa.
Durant aquells anys vaig anar a molts congressos: Debian, KDE, trobades de programari lliure a Sud-amèrica, a Europa i a Àsia. No hi vaig anar com a estrella ni com a expert reconegut, sinó com a algú amb molta curiositat i amb la sort de poder ser-hi.
El que més em va marcar no va ser la tecnologia. Va ser la gent. Hi ha un tipus de persona que apareix en aquestes trobades i que no trobes fàcilment en altres llocs. Es tracta de persones que treballen en alguna cosa durant anys sense cap recompensa econòmica significativa i sense garantia que la seva tasca hagi de servir per a res. Són persones guiades principalment per la convicció que determinades coses importen, que el coneixement ha de ser lliure i que la tecnologia ha de servir a les persones i no al revés. Tots ells pensen que la infraestructura digital d'una societat democràtica no pot estar en mans de qui no ret comptes a aquesta societat.
Vaig tornar d'aquells viatges amb el cap ple d'idees i amb una dificultat que no vaig saber resoldre durant anys: com transmetre, en el dia a dia, al claustre, al passadís de l'institut, una part de la urgència i de la claredat que vaig sentir allà. No era fàcil i la dificultat no era culpa de ningú. Els meus companys són bons professors. Són persones compromeses amb els seus alumnes que tenen una càrrega de treball enorme, que pateixen reformes educatives constants, que tenen famílies que atendre i vides que viure. El fet que no estiguessin pensant en arquitectures de programari i en sobirania digital no era una deficiència seva. Era simplement que ningú els havia donat formació per analitzar críticament les infraestructures digitals que feien servir cada dia. Resulta paradoxal que, mentre el currículum parla de formar ciutadans crítics, les decisions tecnològiques es presentin com a inevitables o purament tècniques. No ho són, també són profundament pedagògiques. Saber decidir i mantenir un esperit crític davant les decisions que venen de dalt són de les millors competències que podem ensenyar.
Durant anys, vam lluitar contra les patents de programari a Europa. Va ser una batalla tècnica i política, ja que, si es permetien les patents de programari com als Estats Units, qualsevol empresa podria patentar idees abstractes implementades en codi i bloquejar legalment qualsevol competidor, inclosos els projectes de programari lliure.
El Parlament Europeu va rebutjar la directiva. Va ser una victòria real, col·lectiva, construïda per milers d'europeus que van escriure als seus eurodiputats per explicar-los el problema i que no van donar per perduda la batalla quan semblava que era impossible guanyar.
Vam guanyar aquella batalla per 648 vots contra 14. I, anys després, la Comissió Europea va crear una entitat nova per reimplantar, per via administrativa i sense debat parlamentari, el que el Parlament havia rebutjat de manera tan aclaparadora.
No explico això per desanimar ningú. Ho explico perquè és la realitat del terreny en què ens trobem. Els avenços no són permanents, ja que cal defensar cada victòria aconseguida, però els retrocessos tampoc són permanents si hi ha gent disposada a no donar-ho tot per perdut.
Espanya va ser capdavantera durant anys. Per exemple, Extremadura va implantar el seu LinEx, una distribució pròpia de GNU/Linux a tots els centres educatius i a l'administració pública, amb el que això significava com a avenç tecnològic, social, en costos econòmics i llibertat. Alhora, Andalusia, València i altres comunitats van apostar fort pel programari lliure en l'educació pública. Tot això va fer que fóssim un referent europeu. Però ja fa temps que anam retrocedint, i ho feim tan a poc a poc, tot tan embolicat en un llenguatge tècnic i burocràtic, que és difícil notar-ho si no sabem fixar-nos-hi bé.
Aquest curs ens van comunicar que el GestIB, el sistema de gestió educativa que fèiem servir fins ara, seria substituït per una eina nova i obligatòria: Llull, una rèplica del sistema Séneca de la Junta d'Andalusia, adjudicada per contracte públic a l'empresa privada Ayesa per 5,4 milions d'euros. Així mateix, les eines de Google Workspace que es van implantar durant la pandèmia seran substituïdes per Microsoft 365.
Convé dir alguna cosa sobre la pandèmia. Amb les aules tancades i els alumnes a casa, es van prendre decisions ràpides, i era comprensible. El que no era inevitable és que allò provisional es tornés permanent. Hi havia alternatives lliures: Jitsi per a les trucades de vídeo, i Moodle per a la gestió de l'aula, però també hi havia persones amb accés i influència que promovien activament les eines de Google, i la urgència es va utilitzar com a argument per no obrir un debat. Els qui vam intentar plantejar altres opcions no vam trobar ni el temps ni l'espai per ser escoltats i el resultat va ser que, en qüestió de setmanes, tota l'activitat educativa, les converses, els documents i les avaluacions van quedar en servidors d'una empresa privada americana. Però després, la urgència va passar i la situació es va normalitzar.
Ara aquest procés va més enllà i aquesta vegada no hi ha cap emergència que serveixi d'excusa. La justificació oficial per sortir de Google és la privadesa: diuen que Google no pot garantir que les dades dels alumnes romanguin a Europa. Però això se sosté malament, perquè, en la seva edició de pagament per a centres educatius, Google permet triar que les dades s'emmagatzemin a Europa, igual que es paga per Microsoft. I, encara que no fos així, no canviaria el fons del problema, perquè no es tracta d'on són els servidors, sinó que tant Google com Microsoft són empreses nord-americanes, obligades per la seva pròpia llei a lliurar les dades sense que les famílies ho arribin a saber. El 10 de juny de 2025, davant la comissió d'investigació del Senat francès sobre la contractació pública, Anton Carniaux, director d'afers públics i jurídics de Microsoft França, va ser preguntat sota jurament si podia garantir que les dades dels ciutadans francesos mai no serien lliurades al govern americà sense l'acord explícit de les autoritats franceses. Va respondre que no ho podia garantir, tot i que va afegir que fins aleshores no havia passat. La seva resposta s'ha de tenir en compte, perquè és una declaració jurídica en seu parlamentària. I el que ell no podia garantir ja ha deixat de ser hipotètic: el maig de 2026, segons va publicar la revista neerlandesa Vrij Nederland, Microsoft va lliurar a un comitè de la Cambra de Representants dels Estats Units correus, actes i noms sense anonimitzar de funcionaris dels Països Baixos encarregats d'aplicar la legislació digital europea; el Govern neerlandès ha demanat explicacions i encara investiga l'abast exacte d'allò compartit.
Els canvis duts a terme no ofereixen solucions. L'únic que s'ha fet és canviar un monopoli americà per un altre monopoli. El programari anterior no era perfecte. Jo mateix tenia reserves sobre el GestIB, perquè centralitzava informació privada dels alumnes, per això no em va sorprendre que el juliol de 2024 patís una bretxa de seguretat real, amb accés no autoritzat a dades d'alumnes i famílies. Però almenys era programari sota control públic; almenys, en teoria, podíem saber què feien amb aquestes dades i podíem exigir responsabilitats a qui les gestionava. No soc l'únic que ho veu així: el Col·legi Oficial de Docents de les Illes Balears ha demanat formalment frenar el procés i reforçar el sistema de gestió propi, advertint del risc de dependència tecnològica en la gestió de dades educatives sensibles.
Convé ara separar dos canvis que s'anuncien junts però no són el mateix. El Llull és implantat per Ayesa, una empresa espanyola, i tot indica que les dades segueixen on eren les del GestIB; aquí el problema no és una llei estrangera —aquest és el cas de Microsoft, no el de Llull—. El problema és més proper: hem canviat un sistema propi, que coneixíem, per una còpia del sistema andalús que decideix i manté una empresa de fora. I ho estem vivint aquests mesos: des del gener, els centres denuncien que l'eina es col·lapsa i que la gestió econòmica està gairebé paralitzada. Quan alguna cosa falla, ja no depèn de nosaltres arreglar-ho. Hem pagat 5,4 milions d'euros per ser més dependents.
I hi ha quelcom en aquestes dades que mereix ser anomenat amb més precisió de l'habitual, ja que no parlo només de notes i faltes d'assistència. Al sistema de gestió, hi entren obligatòriament les intervencions d'orientació: el contingut de sessions per a les quals les famílies van signar una autorització especial, amb l'expectativa de privadesa que implica aquesta signatura. Hi entra, per exemple, l'expedient d'un cas d'assetjament, amb el nom i els cognoms del nen assetjat i del que assetja. Informació que les famílies comparteixen amb el centre no perquè vulguin, sinó perquè necessiten que el sistema ajudi els seus fills. Quan aquestes famílies van signar les autoritzacions, van dipositar la seva confiança en nosaltres. No van confiar en un sistema de gestió d'una empresa privada, sinó en nosaltres.
I convé mirar de cara cap a on porta això, sense hipòtesis, perquè ja està passant. El mateix sistema andalús que ara copiem s'utilitza a Andalusia per alimentar una intel·ligència artificial —desenvolupada per la mateixa Ayesa que implanta el Llull aquí— que creua les dades acumulades de l'alumnat i prediu, entre d'altres coses, quins alumnes abandonaran o faltaran a classe. És a dir: dades que es recullen «per gestionar» acaben servint per perfilar; i «perfilar» no és retòrica alarmista, és exactament el que l'RGPD defineix en el seu article 4.4: el tractament automatitzat de dades personals per avaluar o predir aspectes d'una persona. I si algú respon que l'acord prohibeix utilitzar-les per a una altra cosa, la resposta és al costat: a Andalusia, amb aquest mateix sistema, ja es fa. Aquí hi ha el que més ens hauria de pesar: la privadesa, un cop perduda, és gairebé impossible de retornar. Es pot rescindir un contracte, canviar de proveïdor o canviar una llei; el que no es pot desfer és que les dades d'un menor ja s'hagin recollit, copiat i acumulat, curs rere curs. Per això, convé no lliurar-les abans d'estar segurs, no després.
No fa falta voler que alguna cosa surti malament perquè acabi passant. N'hi ha prou amb no preguntar-se si podria passar (Arendt). I durant massa temps, en massa claustres, aquesta pregunta no s'ha fet.
Cal protegir-se d'executar sense preguntar el que les autoritats decideixen per nosaltres. La psicologia social fa dècades que demostra que aquest impuls és molt fort en la majoria de les persones (Milgram). Conèixer el mecanisme és la millor defensa.
Les dades educatives dels nostres alumnes —incloses intervencions terapèutiques i informes d'orientació— passaran a un sistema el codi del qual no és lliure ni accessible per al públic: ningú aliè a l'administració pot comprovar què se n'arriba a fer. I no és abstracte: aquest mateix Séneca ja alimenta a Andalusia una IA, Hipatia —desenvolupada també per Ayesa—, que perfila l'alumnat sobre dues dècades d'expedients. Una dada d'un menor no caduca; pot servir per perfilar-lo anys després. No és una decisió tècnica: és decidir qui controla la informació dels nostres fills, i amb quines finalitats.
Aquest patró no és exclusiu de Balears ni es limita a l'àmbit de l'educació. Quan les administracions confien la gestió de dades de ciutadans a plataformes privatives, cedeixen també part del control sobre infraestructures crítiques. Els debats sorgits al Regne Unit al voltant de l'ús de plataformes d'anàlisi de dades al National Health Service mostren fins a quin punt aquestes decisions afecten la transparència i la sobirania de les institucions públiques. Quan parlem de dades educatives, sanitàries o administratives de toda una societat, el control d'aquestes eines no hauria de dependre dels interessos comercials d'un proveïdor privat que no ret comptes a ningú.
El que està en joc té un nom: sobirania tecnològica. És la capacitat d'una societat de decidir sobre les eines i les dades de les quals depèn, en lloc de quedar lligada a empreses alienes que poden canviar les condicions, apujar el preu o tallar l'accés quan els convingui.
I que existeix una alternativa no és cap teoria. La Comunitat de Madrid manté des de fa anys EducaMadrid: el correu, el núvol, l'aula virtual i els materials del professorat i de l'alumnat funcionen sobre una plataforma pròpia basada en programari lliure, controlada per la mateixa administració, sense cedir aquestes dades a Google ni a Microsoft. Si es pot fer allà, es pot fer aquí.
I la direcció del viatge a Europa ja és la contrària de la que pren Balears. En la mateixa setmana de juny de 2026 en què aquesta carta circula, el Parlament Europeu ha substituir Google per un cercador europeu a tots els seus ordinadors, la Comissió ha presentar el seu paquet legislatiu de sobirania tecnològica i una coalició d'empreses europees ha publicar Euro-Office, una suite ofimàtica lliure pensada explícitament per a administracions públiques i sistemes educatius. França, per la seva banda, ha ordenat a cada ministeri un pla per eliminar les seves dependències tecnològiques extraeuropees, i la seva plataforma estatal de videoconferència es construeix sobre Jitsi: la mateixa eina lliure que aquí es va descartar per les presses el 2020 és avui infraestructura oficial d'un Estat europeu. Mentre Balears hi entra, Europa en surt.
Que això passi no és cap accident. No és que ningú hagi pensat en les conseqüències. El que passa és que hi ha qui es beneficia que les administracions depenguin de programari privatiu, és a dir, que les seves dades estiguin en infraestructures que no controlen. A mesura que passi el temps, la dificultat per sortir d'aquesta dependència serà cada vegada més gran. No farà falta parlar de conspiracions ni de malvats. L'únic necessari serà que els incentius apuntin en la direcció equivocada i que ningú faci prou soroll perquè la direcció canviï.
Què pot fer un professor d'informàtica davant la Conselleria?
Honestament, si està sol, pot fer molt poc o gairebé res. He votat en contra de decisions tecnològiques en claustres on el meu vot va ser l'únic en contra, he hagut de suportar comentaris jocosos, he publicat articles en revistes d'enginyers i d'educadors que van arribar a qui havien d'arribar, però no van aconseguir provocar cap canvi rellevant; i he vist com decisions que semblaven inamovibles tiraven endavant.
No explico tot això per queixar-me. Ho explico perquè és el context necessari per al que ve a continuació.
Perquè la conclusió no és que no valgui la pena intentar-ho. La conclusió és que la unitat d'acció equivocada és l'individu.
Això ho podria explicar qualsevol professor de Balears. Cadascú haurà tingut els seus propis congressos on va anar a aprendre, les seves pròpies batalles guanyades i perdudes, els seus propis moments d'aixecar la mà sense que ningú més la tingués aixecada. El camí ha estat diferent per a cadascú, per la situació on ens trobem ara és la mateixa per a tots. I això que de primeres sembla només un problema compartit és, en realitat, el recurs més important que tenim.
D'aquells anys, una de les millors lliçons que en trec no és tècnica.
Els moviments no necessiten brillantor. Necessiten persistència i valors compartits. No necessiten que tothom sigui activista. Necessiten que qui veu el problema l'anomeni, que qui té energia l'aporti, que qui té coneixement tècnic el posi al servei de qui no el té. Cada persona en el lloc que pot ocupar, sense que ningú no hagi d'ocupar el lloc d'un altre.
Un professor sol davant la Conselleria no pot fer res. Malgrat tot, el professorat de tots els instituts de Balears, amb el suport de les famílies que entenen el que està en joc, amb l'ajuda d'organitzacions que fa anys que estan en aquestes batalles i amb el suport de la legislació europea, que està del nostre costat, presentem un front comú molt més difícil d'evitar.
No et demano que et converteixis en activista. No et demano que votis en solitari en claustres on ningú més ho fa. No et demano que facis res que no encaixi amb qui ets i amb el que pots oferir.
Només et demano que entenguis el que està passant, que quan algú t'ho expliqui, l'escoltis; que quan tinguis l'oportunitat d'afegir la teva veu a la d'altres, la hi afegeixis; que quan algú del teu entorn tingui dubtes sobre si val la pena implicar-s'hi, li diguis que sí, que val la pena fer-ho, tot i que el resultat no sigui immediat ni estigui garantit.
Tots ens necessitem. Uns han tingut accés a informació i experiències que no tothom té; d'altres actuen perquè tenen l'energia i la disposició necessàries per fer-ho. Hi ha qui aporta coneixements tècnics, jurídics o relacionals que d'altres no tenen, i alguns simplement hi són presents i fan que el nombre sigui més gran.
A l'Argentina, quan em van preguntar per Bulma, no esperava que fóssim referents de res. Només hi havia anat a aprendre i vaig ajudar un company a fer-se entendre. Però allò que havíem construït a Balears va arribar més lluny del que ningú de nosaltres esperava quan vam començar, i ho vam aconseguir perquè érem persistents i perquè el que fèiem era genuïnament útil.
No sé fins on pot arribar el que fem a partir d'ara, però sé que si no fem res, no obtindrem cap resultat.
Els meus propis alumnes em van demanar que escrivís també per a ells i per a les seves famílies. Ja són aquí: una carta oberta a les famílies i una carta oberta a l'alumnat, pensades perquè qualsevol les pugui imprimir i repartir.
Si això t'ha ressonat i vols que no es quedi en foc d'encenalls, pots fer passos concrets i sense cost:
- Comparteix aquesta carta amb altres professors del teu centre.
- Porta-la al claustre: envia-la per correu com a referència i proposa parlar del tema en el proper claustre, per veure si el centre està d'acord a posicionar-se.
- Posicioneu-vos com a centre: una moció o una clàusula de sobirania i privadesa digital al Consell Escolar és una cosa que es pot aprovar de veritat.
- Exigiu garanties: que el centre demani a la Conselleria, per escrit, el compromís que les dades de l'alumnat no alimentaran sistemes d'intel·ligència artificial, ni de governs ni d'empreses, i la publicació de l'avaluació d'impacte que l'article 35 del RGPD exigeix per al perfilat de menors a gran escala. Un centre no pot impedir el lliurament de dades que la norma l'obliga a pujar, però sí que pot exigir-ho, i deixar-ne constància.
- Informa les famílies i els alumnes, que són els més directament afectats i tenen dret a saber-ho: hi ha una carta preparada per a cadascú.
- Protegeix ja les dades que gestiones professionalment, pujant al sistema només allò imprescindible.
- Suma-t'hi: escriu a eldeinformatica@pm.me. Amb aquests correus crearem una llista per coordinar-nos, continuar informant i no perdre a qui vulgui ajudar.
Els diners públics han de produir codi públic. El que es construeix amb els recursos de tots ha de pertànyer a tots. I les dades dels nostres alumnes no són cap actiu comercial, són informació privada de persones que ens han estat confiades.
Professor d'informàtica · Illes Balears
h @ saberlibre.net o @ReneMerou
Membre de Bulma (H a la comunitat de programari lliure)
Publicat sota llicència Creative Commons CC BY-SA 4.0
Comparteix, adapta, distribueix.
saberlibre.net · LibreEdu